Fa uns dies vaig anar al servei hospitalari de ginecologia per fer un seguiment del meu embaràs. Quan vam entrar a les consultes de ginecologia i obstetrícia ens va atendre una infermera, i molt amablement després d'explicar la meva simptomatologia em va dir que em farien una eco "per baix".

Seguidament va entrar la ginecòloga, jove de no més de 30 anys i em va repetir el mateix, ara et farem una eco "per baix". Estava realment sorpresa que no poguessin dir vagina. Jo vaig assentir amb un ah, ok, una eco vaginal!

Durant el temps que hi vaig estar, es va repetir unes quantes vegades la mateixa frase, i em costava de creure que en un ambient hospitalari, on veuen i tracten vulves i vagines diàriament, fos impossible anomenar-ho pel seu nom. I per això em vaig decidir a escriure una petita reflexió sobre la problemàtica d'aquesta nomenclatura.

Cada cop més, a la meva consulta veig pacients amb patologies de ginecologia, faig seguiments d'embarassades tant de prepart com de postpart, trastorns del cicle menstrual amb edats que van des de les que comencen a tenir la regla com amb dones que fa temps que han passat la menopausa. Quan m'expliquen la seva simptomatologia, és més habitual en dones més madures que em parlin de molèsties "a baix", on entenc que per la seva educació els hi costi anomenar el seu sexe pel seu nom sense sentir vergonya.

Però també veig sovint dones joves que m'expliquen que tenen molèsties a baix, i se senyalen des de lluny i sense mirar, com si aquella part del cos no els hi pertanyés. Dones joves que em relaten el seu part dient-me que va ser per baix, picors a baix, i múltiples etc que van acompanyats d'aquests mots.

Com és possible que en ple segle XXI, amb dones joves que han rebut educació sexual i fins i tot professionals que es dediquen a aquest camp no puguin anomenar pel seu nom al seu sexe o genitals? Com podem fer-nos creure que ens hem alliberat sexualment si no podem dir vulva o vagina?

En un llibre de sexualitat que m'he rellegit vàries vegades, Mujer desada, mujer deseante de la Danièle Flaumembaum, explica que "no existe lo que no se nombra". Per tant, el fet de no poder anomenar-ho, fa que en siguem menys conscients, amb menys consciència corporal, menys lliures de gaudir plenament dels nostres genitals, de la nostra sexualitat, menys conscients dels nostres parts i embarassos, menys conscients del nostre desig, menys conscients quan hi ha quelcom que no funciona bé, menys conscients a les alertes que ens envia el nostre cos.

Per això crec que és tan important nomenar. Encara que sigui de la manera més col·loquial i grollera, com xoxo, xirri o cony. Sí, fa mal a les orelles, però almenys li estem posant un nom, una identificació. En un altre llibre, el sexo es tuyo, de la Sylvia de Béjar, un dels quals també recomano molt en consulta, és un gran llibre divulgatiu on ella parla molts cops del xoxo o "coño". Quan el vaig llegir, vaig pensar, oh que lleig! Però ara entenc el significat i encara el recomano molt precisament per això. Per normalitzar-ho, per fer-ho divertit, amè i que ens oblidem de la relació entre sexe i genitals amb quelcom brut o groller. 

Per això us animo a anomenar el nostre sexe amb les paraules que li pertoquen, i explicar-los als nostres fills i filles el seu significat, el seu nom propi i normalitzar les seves parts del cos, com es diuen i per a que serveixen. Així, potser en la pròxima generació haurem eliminat del vocabulari: per baix.

Molts/es de vosaltres ja haureu sentit a parlar del sòl pèlvic i de la seva importància. El perineu són un conjunt de músculs en forma de rombe, situats a la part inferior de la pelvis.

La seva forma és semblant a la d’una hamaca, i la seva funció és la de subjectar i contenir els òrgans pèlvics (úter, pròstata, bufeta i recte) i la sexual. Dins d’aquest gran grup muscular hi trobem els esfínters urinaris i fecals, la uretra, la vagina i un nucli fibrós que rep les insercions de tota aquesta musculatura en un punt central.

El sòl pèlvic o perineu, també s’anomena diafragma pèlvic. Aquest no funciona de forma aïllada, sinó que actua en consonància amb el diafragma toràcic, que està en relació amb les vísceres (digestió), els pulmons (respiració), la columna vertebral i la pelvis (sacre, coxis, i malucs). Un desequilibri de pressions, una restricció de moviment lumbo-pèlvic o un trastorn digestiu pot veure’s afectat per un mal funcionament del perineu i també a la inversa.

El nucli fibrós central és la zona on cau el nostre centre de gravetat (cdg). Per tant, una mala postura podrà fer variar aquest punt. Si és més anterior pot recaure sobre la bufeta (tendència a fer un prolapse: cistocele) i si és més posterior pot recaure sobre el recte (tendència a fer un prolapse: rectocele). Si existeix un mal repartiment de pressions, i per tant un augment de pressió dins de la cavitat pèlvica, la nostra hamaca haurà de suportar un pes excessiu. A llarg termini, aquesta musculatura pot cedir, perdent les seves qualitats per contraure’s i relaxar-se. Quan el perineu cedeix és quan apareixen els problemes de descens de les vísceres, la pèrdua de to i la disminució de la sensibilitat en les relacions sexuals.

Per altra banda, aquesta musculatura pot tenir un excés de to. Podem tenir una “contractura”. Pot aparèixer després d’una cicatriu (episiotomia), per una mala mobilitat del coxis o altres estructures pèlviques. Una rigidesa d’aquestes estructures pot comportar una rigidesa de l’úter, el qual pot afectar a la normalitat dels nostres cicles menstruals. En el cas dels homes, pot veure’s afectada la funcionalitat de la pròstata.

L’osteopatia ens dóna una visió global de com funciona el cos. Ens permet detectar si existeix un mal funcionament de l’aparell digestiu, un desequilibri de pressions, manca de mobilitat a les estructures pèlviques, un excés/manca de to de la musculatura de perineu o bé una mala postura. D’aquesta manera podem detectar la possible causa i establir un tractament personalitzat per a cadascú.

Mai hem d’oblidar la relació emocional que existeix en qualsevol afectació del cos. Però quan parlem del perineu, aquesta relació augmenta. Una disfunció sexual, una pèrdua de sensibilitat, vaginisme, desequilibris del cicle menstrual, etc. ens ajuden a connectar amb emocions, situacions que ens afecten i que conscientment se’ns fa difícil expressar. Per això, davant de qualsevol patologia o malestar relacionat amb el sòl pèlvic, cal acudir a un terapeuta de confiança.

Cal primer de tot prendre consciència de tota aquesta zona i prestar-hi atenció. La teràpia manual és una molt bona manera de relaxar el teixit, ajudar a prendre’n consciència i permetre una bon funcionament de totes les estructures que hi engloba. Cal fugir completament de solucions que cronifiquen i normalitzen el problema, com les compreses per la incontinència o els pantis absorbents.

No és NORMAL pixar-se al damunt, tenir dolor de regla o relacions sexuals doloroses. Si et trobes en alguna d’aquestes situacions consulta al teu/teva fisioterapeuta de confiança o al teu/teva osteòpata.